Un himne a la solidaritat i l'esperança en què Colombani dona veu a les vencedores anònimes de la història. Als quaranta anys, la Solène ho ha sacrificat tot per la seva carrera d’advocada: els somnis, els amics i els amors, fins que un dia s’ensorra i se sumeix en una profunda depressió. El metge li aconsella que faci tasques de voluntariat. Poc convençuda, la Solène troba un anunci que desperta la seva curiositat: una llar per a dones amb greu risc d’exclusió social. D’entrada les residents es mostren distants i esquives, però a poc a poc es guanyarà la seva confiança i descobrirà fins a quin punt vol estar tan viva com elles. Un segle abans, Blanche Peyron lliura un combat. Comandant de l’Exèrcit de Salvació a França, vol oferir un sostre a totes les dones excloses de la societat. Amb aquesta finalitat, el 1925 recapta els fons necessaris per comprar un hotel monumental, i un any després el Palau de la Dona obre les seves portes. El Palau de la Dona existeix i Les vencedores ens convida a entrar-hi per descobrir la dura realitat d’aquelles que hi viuen. Amb el mateix estil de La trena, Laetitia Colombani broda un cant emotiu a la força de les dones que ens parla de pèrdues i sofriments, de bondat i fraternitat, que ens sedueix per la seva empatia i que ens acosta vívidament a la tràgica existència d’aquestes persones invisibles per a la societat.La crítica n'ha dit: «"Una dona sense llar és una presa; mentre els homes es reagrupen, les dones prefereixen quedar-se soles i amagar-se, principalment perquè tenen por". D'aquí la importància d'un lloc com el que es descriu a la novel·la [el Palau de la Dona], on es mostren les interaccions entre les internes que hi viuen, i per qui la fraternitat i la solidaritat són valors fonamentals. Un retrat que Colombani pinta amb exquisidesa, però sense caure en la cursileria ni l'escabrositat. Una autèntica delícia per als sentits.»
