LÆestàtua és de pedra, dÆacer, de fusta o de gel, i no sÆimmuta davant lÆatrocitat. La poesia és social, surrealista i també narrativa, i a cada pàgina sÆescapa en un parèntesi que despulla el poema per explorar-ne un record essencial. El paisatge és anímic, urbà i natural a la vegada. El lector és curiós i, nedant a lÆaiguabarreig de la ficció i la realitat, no necessita dates ni titulars. Com en una crònica poètica de la degradació humana.
